Un estigma de c.

L’home de l’escriptori empaperat posseeix una testa de dimensions considerables i una mirada honesta i intel·ligent. Tot i els papers que escriu i reescriu, se sent més còmode penetrant els espais prohibits de les institucions que amaguen desferres humanes amb l’objectiu de reciclar-les per a una futura reincorporació a l’engranatge social; altrament dit, a l’atur. Si no, se sent còmode al carrer, a una distància aproximada dels altres de dos metres -comptant que no li pesa gaire, encara, la miopia; i que aquesta és la distància dels bons fotògrafs de situació amb objectius cinquanta mil·límetres- des d’on pot observar els gests i les paraules dels interactuants, aquells qui es diuen ‘bondia’ o ‘bonatarda’, o que emprenen una conversa al lloc de treball sobre les noves mesures i objectius que implementa l’empresa australiana que ha adquirit la propietat de la majoria de les accions del susdit lloc de treball, ara sub-empresa, fa només una setmana. Sigui com sigui, a la presó o a l’hospital, al ‘bondia-bonatarda’ o quan toca ‘demostrar-el-que-valem-mitjançant-objectius-i-excel·lència-i-obrint-horitzons-amb-més-flexibilitat’ (però el mòbil ja no el paga l’empresa), detecta aviat que algú és desacreditat en la més comuna de les seves assercions -i després en una altra una mica menys comuna, i després en una altra un tant estranya, i finalment, fins i tot, quan diu coses estrambòtiques i barrabassades-, i es pregunta per quina raó aquest blocatge és, aparentment, tan automàtic i espontani. Observa l’ignorat, li busca la raó de l’ignomínia; podria argumentar alguna cosa sobre el nas tort, o potser només la incòmoda caiguda de les espatlles. Però l’ignorador és coix, i l’observador molt més coix encara, i encara té el nas més tort que l’ignorat. Es fixa aleshores en l’ignorador, que potser té alguna fòbia respecte les espatlles de corves irregulars, o tal volta només té un mal dia i necessita descarregar els destorbs en aquelles espatlles insòlites. Li semblaria aquesta darrera una explicació força plausible, perquè l’ignorador té inflades les bosses de dessota (dels ulls), com si haguès dormit malament, o treballés massa crònicament, i aleshores podria ser que la responsabilitat de la ignorància pogués atribuir-se-li a ell, i ja no tant a qui la pateix. Però a mesura que se sumen conversants a la conversa, i que s’evidencia la greu situació de l’empresa, del que resta dels drets laborals, del govern autonòmic i de l’estatal, per no parlar del municipal, ni del desgovern mundial i, en general, la mala salut del dia, els nous interactuants insisteixen a desacreditar el mateix ignorat. 

L’home de mirada intel·ligent i honesta encara es pregunta per què.